L'ermita de Sant Aniol és situada al costat de les gorgues que porten el mateix nom, riu amunt. El camí que hi porta segueix el curs del Llierca, tot travessant-lo en diferents punts i deixant enrere Sadernes, el darrer indret habitat que trobarem.

Podem arribar-hi en automòbil fins a trobar una cadena que talla el pas als vehicles i obliga a continuar a peu. Hem de deixar el cotxe aquí, en qualsevol de les places d'aparcament que s'han habilitat al costat de la mateixa pista. Haurem de seguir caminant, fet que ens permetrà sentir-nos més a prop de la natura, generosa i abrupta durant tota la ruta. L'accés a la vall és possible des del municipi de Montagut, agafant la cruïlla en direcció a Sadernes.
 

Sant Aniol, que va donar nom a l'ermita situada a la vall d'Aguges, va morir l'any 208, executat per ordre de l'emperador Septimí Sever. Diu la llegenda que va arribar a Aguges fugint de les Gàl·lies, on era perseguit, tot travessant els Pirineus. Sant Aniol es va dedicar així a l'oració i la penitència, totalment apartat del món. Però un dia va ser descobert per uns bous que pasturaven en aquelles contrades, cosa que li va fer entendre quina era la voluntat divina. Va abandonar la vall d'Aguges per retornar al seu país, les Gàl·lies, on finalment va ser capturat, torturat i executat.

Per aquest motiu se celebra anualment un aplec (per la Pasqua Granada ) de devoció a sant Aniol al qual acudeixen en pelegrinatge gent de les dues bandes dels Pirineus, especialment de Sant Llorenç de Cerdans i la rodalia, pel que fa als pelegrins francesos. Aquesta tradició s'ha debilitat i s'ha recuperat en diferents ocasions, però ha experimentat una gran davallada a conseqüència de la migració, i especialment després de la guerra civil espanyola i de la segona guerra mundial. Jo, de petit, encara hi acudia, i no fa gaires anys me'n van arribar notícies, tot i que em penso que es perd una mica cada any i que desapareixerà definitivament en un futur proper.
 

Tenim testimoni de l'existència de l'ermita des de mitjan segle IX. La seva construcció es deu probablement als monjos benedictins de Besalú, foragitats per les invasions sarraïnes, però altres llegendes conten que va ser Recimir, l'abat de Santa Maria d'Arles i també fugitiu, com Sant Aniol, qui va fundar l'ermita.
 

L'Alta Garrotxa és un territori aspre i trencat per cingles i escorrancs, on la terra no ofereix gaires facilitats a l'home i on les condicions de vida han estat especialment dures per als habitants, sobretot a la franja que comprèn les terres altes situades entre Beget i el Bassegoda. Això, i una política que sempre ha estat més favorable a les ciutats, sobretot a les grans ciutats ( política que encara s'aplica, amb independència de quin sigui el sistema o tendència dominants ), fa de la migració un fenomen irreversible des de principis del segle XX, i en aquesta segona meitat ha marxat de les terres altes la totalitat de la població. Al cementiri de Sant Aniol, l'enterrament més recent, i segurament el darrer, és el d'un pastor que va morir l’any 1958, com indica la làpida. Pel que fa al conjunt dels municipis de l'Alta Garrotxa, Estanislau Torres calcula que s'han perdut dos terços de la població en poc més de seixanta anys.
 

 

Arribar a Sant Aniol representa una excursió fàcil donat el poc desnivell del terreny, però ens ocuparà tot el dia fer l'anada i la tornada. Haurem de tenir en compte que el camí passa per indrets perillosos, ja que una crescuda imprevista del riu ens barraria el pas i seríem arrossegats pel corrent de l'aigua. Però perquè això passi ha de ploure molt, tot i que no és un fet impossible, tenint en compte que el riu és de curs alt.
 

Tot el recorregut és sorprenent, per l'aspecte agrest i salvatge de la natura que ens envolta. Ens sorprendrem, a més, d'un riu constantment canviant, que tan aviat ens esquitxa en caure d'estimballs impressionants, com corre entre estretes parets de pedra calcària, erosionada per l'aigua, o s'estén tranquil i mans en àmplies llacunes de poca profunditat.... o desapareix, filtrant-se del tot, més avall de Sadernes. Aquest corrent subterrani alimenta en part l'estany de Banyoles. No obstant això, les darreres sequeres i un consum d'aigua desmesurat per proveir els municipis propers fan que el cabal hagi baixat molt, cosa que comporta que a l'estiu sigui força difícil gaudir d'un bany en aigües cristal·lines a l'altura de Pont de Llierca. Però si avancem una mica, de segur que podrem banyar-nos poc més amunt de l'ermita, on l'aigua és abundant encara que hi hagi sequera i on unes gorgues fondes i àmplies ens permetran fruir plenament del bany.